Joker

Alegra aquesta cara

Al mal temps, bona cara. O dit d'una altra manera, somriu i sigues feliç. Però un somriure no sempre significa felicitat. I si no que li ho diguin al Joker de Joaquin Phoenix, un personatge torturat que només vol ser feliç però no li deixen fins que al final decideix fer el mal però amb sentit de l'humor, encara que sigui un humor molt negre. L'etern enemic de Batman té nou rostre, després de la inoblidable interpretació que va brodar Heath Ledger a l'aclamada The Dark Knight (2008) de Christopher Nolan, però la psique malalta del personatge nascut en les pàgines dels còmics de DC segueix aquí i més present que mai.

El pallasso assassí, amb permís de Pennywise d'It, ha adquirit una nova dimensió amb l'excel·lent treball de Phoenix que l'ha dotat d'una gran profunditat i força que provoca inquietud i malestar en totes l'escenes que apareix. Aquest nou Joker supera amb escreix els vists fins avui en la pantalla gran (llegeixi's: Jack Nicholson o Jared Leto), perquè va molt més allà dels còmics, ja que aquesta no és una pel·lícula més de superherois, tot el contrari: és un exercici de psicoteràpia que despulla un individu malalt que només vol trobar el seu lloc en el món.

El director responsable de la trilogia The Hangover (2009-2013), Todd Phillips, se centra més en l'home que hi ha darrere de la màscara o, en aquest cas, del maquillatge, un home que no encaixa en la societat i que busca venjança a través de la seva particular manera de fer riure, que no és una altra que fer plorar als altres amb la seva crueltat i sadisme. Veient al Joker de Phoenix és inevitable no recordar les obres mestres de Martin Scorsese totes dues protagonitzades magistralment per Robert De Niro: Taxi Driver (1976), on es posa en la pell d'un taxista psicòpata, i The King of Comedy (1982) en la d'un humorista frustrat. No és casual que l'astre italonoamericano també aparegui en la pel·lícula com una espècie de ‘mestre de cerimònies’, testimoni en primera fila de la transformació del protagonista de còmic frustrat a psicòpata assassí.

Realment, veient a la némesis de Bruce Wayne un fàcilment es pot identificar amb ell i els seus traumes perquè, al cap i a la fi, tots som persones ferides. La diferència radica en com convivim amb aquests traumes i, sobretot, com els gestionem per a no convertir-nos en sociòpates desconnectats de la realitat.